I Sud America...: Capítol especial/ Et stoerre afsnit: Potosi

Des de Sucre, després del trekking i un bon gelat, digne del més el·laborat rocambolesc, agafem un bus per anar pujant i guanyant altura fins als aproximadament 4090 m. sobre el nivell del mar on es troba Potosí.
El més destacat de Potosí són les mines. Aquest dia serà difícil d'oblidar.
Ens aixequem aviat, el nostre guia és un ex-miner, i quan li preguntem l'edat ens quedem corpresos. Té 29 anys, però té gepa i molt poques dents. La manera d'expressar-se també sembla molt més madura. Diu que va decidir deixar la mina i fer de guia per trencar una tradició de 4 generacions de morts prematures. Ell va estar treballant dels 14 als 19 anys i no vol que el seu germà petit hi posi els peus.
Ara l'edat mínima per treballar a les mines és de 14 (des de fa 10 anys), però abans no hi havia edat mínima.
Els nois de la mina, estudien gairebé tots. Compaginen 6-10 hores a la mina amb estudis nocturns. Tot i així és difícil deixar les mines quan una família ja hi té tradició. Per això les famílies mineres tenen molts fills.
El 80% de la població de Potosí depèn tan directa com indirectament de la mina "El cerro rico", el turó més important.
Les nenes i dones fan feines fora de la mina, treballant els minerals que en surten en brut, venent productes pels miners, etc. ja que per superstició no poden entrar a les mines.
El material que es ven a les botigues del mercat miner són: dinamita, metxes de pòlvora, detonadors, boles de nitroglicerina, en fi, tot el que un bon terrorista podria somniar a l'abast de tothom, com diu el nostre guia. També venen fulles de coca, com en els mercats normals, cigarretes especials (amb tabac, canyella i altres ingredients no tòxics), alcohol pur de 96% (whisky boliviano, que en diuen) i la lejía, una especie de pedra gómez feta de cendra de quinua i patata deshidratada, que serveix per donar sabor a la coca. Tot això ajuda al miner a estar-se 10 hores seguides a la mina sense menjar, ja que qualsevol tipus de menjar que portis dins les galeries estretes i asfixiants de la mina seria massa contaminant per a menjar. Les fulles de coca, a més de mantenir-te despert disminueixen la sensació de gana, ajuden al mal d'altura, etc.
El món dins la mina no ha canviat gaire des del s. XVII. A part de la dinamia d´hidrogel, les condicions són les mateixes. A Bolívia la tecnologia és massa cara per fer-la servir a les mines on no hi falten persones que hi vulguin o estiguin disposades a treballar. Els passadissos o galeries dins la mina són encara molt primitius. No s´ínverteix en ascensors que podrien facilitar i accel·lerar el ritme de feina. Per baixar als diferents nivells encara es tarda 2 hores per galeries i forats infernals.
Una altra característica del món dins les mines és el Tío. La paraula ve de "Diós", però a l'alfabet quetchua no existeix la "D". Quan els espanyols van descobrir les mines i van obligar als indígenes a treballar-hi, van introduir-hi una figura d´home blanc que van fer creure era una mena de Déu perquè se senitissin obligats a treballar. Aquesta figura va canviar amb el temps. S´hi van afegir banyes que el transformaven en el diable, per fer-lo responsable de les morts a les mines. Aquesta supersiticó va anar derivant cap a una veneració. Els miners necessitaven la protecció del Tío i començaren a donar-li ofrenes (fulles de coca, cigarretes, alcohol) i van afegir-hi un penis per simbolitzar la fertilitat amb la mare terra "pachamama" que proporciona minerals rics als miners. Aquesta superstició és encara vigent. Cada divendres hi ha la ofrena al Tío i cada any, el 1r de maig (si no recordo malament) es fan cerimònies a les diferents entrades a la mina on es maten 2 llames. Es dóna una part de la llama a la Pachamama i la sang, escampada a l´entrada de la mina, al Tío. Aquest dia tota la mina, tot el cerro és una gran festa. És molt curiós i interessant pensar que els miners són molt religiosos i que viuen en un contrast constant entre la mina i el món de fora. En un lloc veneren el diable, en l'altre Déu. Van a missa i aprenen que han de venerar a Déu i no al diable, sabent que quan entrin a la mina, a sota terra, a l'infern, Déu no hi pot arribar, no els pot protegir com ho fa el Tío.
Els miners de Potosí i Evo Morales. En general a Bolívia, la gent educada està molt decepcionada i en contra de les polítiques d'Evo Morales, que asseguren són corruptes. En el cas dels miners també. Durant la campanya electoral, Evo Morales al seu pas per Potosí va prometre un aeroport per tal que els turistes que van a visitar les mines es quedessin més temps a la ciutat, una carretera que facilités el trànsit per terra i una fàbrica per la mina que milloraria la qualitat de vida dels miners. Després de 6 anys al govern no ha passat res i tot continua igual a Potosí. Els miners se senten poc valorats per la important tasca que fan per Bolívia i continuen vivint en condicions miserables i morint prematurament. A més, malgrat la riquesa de recursos naturals que té Bolívia, la falta de mar i de port, fa que no pugui exportar els seus productes directament i que hagi de dependre d'intermediaris com Chile o Argentina que, al seu torn, venen els gasos i minerals a preus molt més elevats. Així és fa difícil pensar que Bolívia pugui prosperar econòmicament malgrat la seva riquesa.

Vi tog en bus fra Sucre til Potosi og ankom ved en ca 9 tiden om aftenen. Vi spiste en gang snasket pomesfritter med en selvdoed kylling og gik tidligt i seng, saa vi var klar til dagen efter hvor vi skulle besoege minen.

(potosi ligger i 4000 meters hoejde, saa det betoed at vi var extra traette og jeg havde en konstant hovedepine. Kunne dog stadig selv slaebe min kuffet op af trappen. hint; far)

Naeste morgen stod vi tidligt op fik udleveret vores udstyr til turen i minen; regnfrakke, regnbukser, gummistoevler (med poser i. de var ikke helt taette) og en hjelm med lygte. Vi moedte vores guide, Antonio som koerte os hen til market hvor vi kunne koebe nogle gaver til dem der arbejdede i minerne og hvor han viste os de forskellige ting, en arbejder havede brug for: Coca i store maengder, coca forstaerker, staerke smoeger, Boliviansk wiskey (det var ren alkohol, 96 procent. navnet var bare en intern joke), plastik spraengstof og goedning (goer spraengningen staerkere)

Jeg har aldrig set nogen behandle spraengstof saa lempfaeldigt. Foerst viste Antonio hvordan man kunne banke en stang plastik spraengstof i bordet og saa hvordan man kunne slukke en taendstik i en. Jeg var glad for at vi alle havede faaet en stiv "wiskey" sjus inden, plus en god mundfuld coca blade. Det hjalp lidt paa det.

Vi koerte op til minen paa selve bjerget og begav os ned i en ubetydelig lille indgang. Nedstigningen bestod mest af at kravle taet paa jorden for at undgaa at banke hovedet ind i loftet og passe paa ikke at falde ned af de gamle raadne stiger. Jeg var meget overrasket over at faa at vide at dette var hovedeindgangen for et af mine selskaberne.

(der er ca 5000 - 8000 folk der arbejder i minerne og bjerget ligner mest af alt en schweizerost inden i. Der er faldgrupper og forladt gange overalt og man skal vaere forsigtig ikke at traede forkert. De nederest nivauer hvor folk arbejder nu, er ca 800 meter lodret under indgangen og det tager ca 2 timer at gaa der ned. En gennemsnit arbejdsdag er paa ca 10 timer, hvor de 4 af dem er transport op og ned(til fods))

Billederne af djaevle figuren er El Tio; djaevlen, som arbejder ofre coca og wiskey til for at undgaa ulykker og for at faa adgang til gode mineraler. De tror at saa snart de gaar ned i minen, saa er det El Tio der bestemmer og gud bliver uden for

Vi foelt at vi var traadt ca hundre aar tilbage i tiden og saa hvordan mine industrien i europa fungerede paa det tidspunkt. Det er forfaerdlige vilkaar arbejderne arbejder under, til en ussel loen og med udsigt til at doe som 35 aarig. Vi fandt ud af at vores guide Antonio, kun var 29, men han lignede mest af alt en paa 50 aar. Det hele gjorde et stort indtryk paa os og vi var alle meget glade da vi endlig kom ud igen. Resten af dagen gik med at behandle de forskellige indtryk og taenke paa hvor godt vi har det.